Entrevista a Marta Domènech, coordinadora del Pla Comunitari del Casc Antic de Barcelona

Entrevista a Marta Domènech, publicada a la Teranyina (CCOO)
DILLUNS, 18 DE JULIOL DE 2011
versió per imprimir
Clara Drudis, Dolors Frutos, Estrella Pineda, Antonio Rosa, Carles Vallejo

DESCARREGA’T L’ENTREVISTA (MP3, PODCAST, WMV)

Marta Domènech
Coordinadora del Pla comunitari del casc antic

Sóc la coordinadora del Pla comunitari del casc antic, no de Ciutat Vella, sinó del barri antic, que són els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, i, a efectes del que són les estructures dels plans comunitaris, sóc tècnica comunitària coordinadora del Pla.

Què és un pla comunitari?

Estem en un districte que ha estat molt alterat per diferents esdeveniments que tothom coneix —el tema del Palau, el tema dels apartaments turístics—, que ha tingut en un mandat de quatre anys un canvi de dues regidores: primer, n’hi havia una i fins ara n’hi ha hagut una altra, i això porta les seves conseqüències.

No només hi ha aquesta complexitat, sinó també la mateixa complexitat de l’entitat. Una mica perquè entengueu aquesta complexitat, aquesta convulsió, que el Pla comunitari no pot estar exempt d’aquestes circumstàncies externes.

No és una entitat, és una metodologia de treball. És una manera de treballar que és tan senzilla i tan antiga com treballar des de la base i no té res a veure amb el que són les estructures piramidals, verticals, estructures de poder, etc.; però, això costa molt d’entendre. Si hem de concretar què és un pla comunitari, seria la trobada de la col·laboració, un punt de trobada entre les entitats o teixit associatiu d’un territori determinat, els veïns i les administracions, entre tots signen un conveni, s’escull una entitat que pugui facilitar el seu NIF, que sigui una entitat facilitadora, perquè aquest procés es pugui fer. Aquest procés que es fa, que requereix diferents actors i que són molt complexos, vol dir desenvolupar un procés col·lectiu. S’ha de fugir de l’esquema tradicional, entenc jo —que això a vegades ho trobo molt a faltar— del que és l’Administració quan subscriu un conveni amb una entitat, que és una relació de binomi entre l’un i l’altre; aquí no, aquí hi ha una filosofia de treball que és l’acord marc de la Generalitat i que també està sustentat per Acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona, que descriu una manera de treballar que, gràcies a la trobada d’aquests diferents agents i a la signatura d’un conveni, es pot fer.

Però, aquest punt de trobada no està limitat a aquests agents, sinó que consisteix a ampliar-ho amb un efecte col·lectiu a altres agents, d’alguna manera és: “anem a treballar junts, anem a fer coses perquè altres puguin fer coses”. Aquesta és la filosofia que hi ha darrere i el que tractem de fer és, primer, construir relacions; això és bastant difícil de posar en les memòries de les diferents administracions, per això és basic en un pla comunitari. És un procés de construir relacions, de fer aliances, de buscar fórmules de cooperació, de relació entre diferents associacions, entitats, veïns i administracions, que no són tampoc les administracions signants, són altres administracions, sobretot aquí, al barri antic. Diguéssim que hi ha una gran complexitat en la gestió de tota la diversitat que nosaltres hem de moure i que, d’alguna manera, és el que surt d’aquesta filosofia de l’acord marc pels plans comunitaris de la Generalitat —almenys és com jo ho he entès fins ara.

En què consisteix aquesta metodologia de treball?

Aquesta manera de treballar consisteix, primer, que en el Pla comunitari hi hagi un èmfasi total en la dinamització; és a dir, hi ha d’haver un equip tècnic que fa la funció de dinamització en els diferents grups de treball, s’ha de dinamitzar aquests grups, s’ha de treballar mesclant el públic i el privat. Anteriorment no era així; en la primera etapa del PICA [Pla Integral del Casc Antic] l’Ajuntament i la Generalitat hi tenien veu, però no hi tenien vot. En aquesta nova etapa, a partir d’aquesta renovació, a partir dels canvis que hi ha i que s’incorporen, l’Administració té veu i té vot en el Pla comunitari. Què vol dir, això? Vol dir que en tots els grups de treball ens podem trobar que hi ha tres veïns, dues administracions i tres entitats, i la filosofia amb la qual treballem és que, si es posen d’acord en alguna cosa, això és el que han de tirar endavant, i llavors es creen processos molts macos, però això requereix també molta pedagogia, perquè cadascú arrossega les seves estructures i les seves dinàmiques, d’on prové: aquelles persones que provenen d’entitats molt piramidals, arrossegaran això; d’altres, si vénen de processos associatius més horitzontals, tenen això, i l’Administració també té la seva estructura. No és fàcil, la filosofia és aquesta: ajuntar aquests agents amb la idea de fer un esforç intensiu cap a la solució d’una determinada problemàtica. I aquestes problemàtiques, quines són? Una, per metodologia del Pla comunitari. Han de venir d’un diagnòstic, no pot ser que vingui per la pressió de lobbies, per les presses. Habitualment, és a dir, per sistema de treball, som una metodologia i, per tant, som una metodologia bastant tècnica, sorgeix primer d’un diagnòstic. Aquests diagnòstics s’han d’anar actualitzant i al final d’aquesta metodologia, o en el moment que es requereixi —o a curt termini o a mitjà termini—, hi ha d’haver una avaluació.

Quina finalitat té un pla comunitari?

Una de les finalitats del Pla és intentar treballar construint ciutadania, donar protagonisme a la gent i donar apoderament en la mesura que es pugui, i dic en la mesura que es pugui, no per nosaltres, sinó per aquests grans condicionants en què ens movem, que a vegades són molt limitadors.

En aquest projecte volem donar èmfasi en el que és la ciutadania. Un pla comunitari no és un recurs. A vegades, nosaltres tenim una història molt llarga: hi ha entitats que pensen que això és una plataforma a partir de la qual es pot demanar subvencions, et veuen com un recurs, i no. Nosaltres, la nostra obligació és donar veu a la ciutadania, almenys això és complir la filosofia; hi insisteixo perquè s’ha de fer pedagogia en tots aquests temes.

Com es canalitza la participació?

Tot el que fem és obert; és a dir, si fem un butlletí, nosaltres convidem tothom. Aquest tothom aquí és molt difícil d’explicar, perquè a Ciutat Vella hi ha molta fragmentació en el territori. Aquí no estem en una zona perifèrica, en la qual hi ha un CAP, hi ha una biblioteca, quatre associacions i una associació de veïns, no. Aquí hi ha diverses associacions de veïns, hi ha donades d’alta més de 180 associacions —en els tres barris que estem. Això és una complexitat extrema, i d’associacions no organitzades en sumaríem més de 200. Tothom té dret a participar —ja no només associacions— i, per tant, tot el que fem nosaltres és en clau de molta estratègia, d’obrir-nos, tot el que fem nosaltres és tenir permanentment la porta oberta, convidar tothom que podem, establir connexions que són súperdifícils en un territori fragmentat.

Es fan coses que són molt interessants en els plans comunitaris, la veritat és que sí. El tema de la participació, des de l’any 2008, que vam fer el procés d’obertura, és evident que ha millorat, perquè tenim 100 persones que són les persones que van a les comissions de treball, que tenen caràcter plenari, que és un cop al mes —és bastant difícil anar a 12 reunions que es facin en un any, si tu no en tens ganes i compromís; això és participació. Si, a sobre, dintre aquest grup plenari —per exemple, el grup plenari de la gent gran— tu vols arremangar-te i treballar per un projecte, tens una estructura de petita comissió per fer aquell projecte.

Què significa treballar des de la cultura de proximitat?

En el tema de cultura, seria superar la barrera cultural, històrica, social i econòmica que marquen aquests equipaments. No pot ser que en un barri —jo entenc modestament—, en un barri com el barri antic, la gent se senti pobra estant embolcallada d’una xarxa d’equipaments riquíssima que pot ajudar moltíssim aquests col·lectius vulnerables, que té ganes d’ajudar i que pot ser molt transformador. Tots hem vist experiències de transformació personal per la cultura –una persona que la treus d’un medi X totalment condicionat per la pobresa, l’exclusió, la marginalitat i la trasllades a un altre entorn… hi ha, a vegades, experiències prodigioses. Ho explico així perquè s’entengui millor, perquè el projecte té molta força però, és clar, necessitem moltes complicitats. Els equipaments en tenen ganes, però necessitem que això sigui creïble, als ulls de l’Ajuntament, per exemple. No podem estar fent xifres tota l’estona: “A veure, i quants usuaris? Estadístiques!”. A veure, estem construint un procés d’implicació molt important i això, com us deia al principi, a vegades en les memòries no ho pots explicar, necessites llegir-ho en clau comunitària, perquè si ho llegeixes en clau d’empresa o en clau d’estructura piramidal funcionarial perds molta informació pel camí i et debilites; és a dir, és com fer un reduccionisme, com fer una simplificació. És clar, al final dius: “A veure, després d’aquest procés, de tot això, quantes persones han anat al Museu Picasso?”. A veure, arribar aquí no és tan fàcil.

Quina acollida té un pla comunitari en un territori tan divers?

La resposta que realment val és la de la gent implicada. La gent que té interès a anar als grups de treball i la gent que considera que el Pla comunitari és una eina… primer, per créixer ells com a persones, perquè no deixem de ser un procés de participació i un procés educatiu, en el qual tots aprenem a expressar millor les nostres idees, a expressar els nostres interessos. Tot això forma part de la filosofia del Pla comunitari. I que veiem que les persones que tenim sensibilitat per determinats problemes socials avalats per un diagnòstic com el tema de la gent gran —que hi ha una situació de sobreenvelliment, i d’aïllament—, la resposta és extraordinàriament positiva, perquè estem donant resposta a aquests problemes del barri.

Vols afegir alguna altra cosa?

Jo crec que les paraules, per exemple, sostenibilitat, participació, tema comunitari, tot aquest tipus de paraules s’han de revisar, s’han de revisar, perquè s’han instrumentalitzat moltíssim, s’ha buidat el seu contingut i s’han fet servir d’acord amb els interessos de cadascú, i això debilita moltíssim la nostra democràcia i el nostre futur, perquè són paraules necessàries per al nostre futur. No em puc imaginar un futur sense aquestes paraules, i llavors o les tornem a posar amb serietat i ens deixem de versions superficials, instrumentalistes i reduccionistes o de què parlarem en el futur? Tornarem a no parlar de sostenibilitat, de no participació i de no comunitat, quan tot el tema de compromís comunitari per solucionar problemes és tan important perquè pots ajuntar el que és públic i privat? Ho deixarem? Ens perdrem aquesta oportunitat d’ajuntar el que és públic i privat? No ho sé.